Fa dies que penso amb crear alguna cosa pròpia i autèntica. Tant si es tracta de donar a llum algú com de parir una veritat, l’única via d’accés passa per interrogar i penetrar la consciència d’una font, d’un interlocutor, en una llarga entrevista, rebatent la resposta, evidenciant-ne l’error.
No és visible allò que perseguim. Rastrejam les epidermis, els rostres, el funcionament de la política, les mentides, els mites, els principis del dret, els mecanismes de les societats. Busquem l’ànima del món en una ment en particular.
I accedim, per fi, a la claror, amb totes les traves adscrites en la recerca. Les nàusees i el malestar són, com en l’embaràs, part del camí que hem triat (o millor dit, que ens ha escollit). És una veritat socràtica: allò que anhelen els filòsofs i els periodistes, igual que les mares.
És vocacional, un crit intern. Dependrem per sempre d’aquest gemec estrident perquè hi estam fatalment enamorats. No és possible oposar-hi resistència. I al final, només suplicarem que, una vegada hagi vist la llum, camini, es desenvolupi i es reprodueixi sense poder limitar la seva llibertat.
Es tracta, per sobre de tot, d’alguna cosa que ja era latent sota la superfície d’una mar amniòtica, enterrada en algun lloc que esperava per ser algun dia, esguardant a les entranyes d’allò humà, més enllà de l’ombra que desafia la terra. Una veritat lluitada, incompleta i fragmentària, com tota veritat, però no per això menys veritat. És la nostra veritat.
Probablement esdevindrà una veritat trista i encorbada, que acabarà arrossegant els peus a mesura que el temps avanci, travessada i ferida per la història tràgica dels homes. Però no podem renunciar a ella. Ens encega l’esperança de palpar-la i estrènyer-la entre els braços i els plors, enmig d’un desert.
Somnis 