Destrucció creativa

Com vols que et parli, avui, si només suporto el silenci. Com pretens que t’acariciï si fins i tot l’aire m’irrita la pell. Com goses dir-me que surti amb els amics, si l’afecte és tan sols una cadena de favors. Si avui solament veig els meus fantasmes i no puc deixar de plorar-los. Si em vesteixo, no per combatre el fred, sinó per camuflar-me en el grup, i tot i així no hi encaixo. Si, tanmateix, tothom fa i pensa igual. Si avui no estic per reinventar res sinó per destruir-ho tot. Si el que faig no és més que un mitjà maquiavèl·lic per ja no recordo quina finalitat. Si passo els dies recosint els descosits del meu insignificant trajecte. Si l’únic que sento és aquest dolor al cos, al cap i als pits i no ho puc ni expressar perquè encara és tabú. Si tan sols desitjo que la sang regalimi d’una vegada de les meves entranyes i m’alliberi del maleït síndrome premenstrual.