Contra tot pronòstic, continua corrent per les meves venes un tòxic letal que amenaça a cremar tot allò construït durant trenta anys. Ser i no ser, en un instant. Esquemes que cauen, un sol que es pon, batecs que acompassen el cos i el cap amb un moviment uniformement accelerat. Una mica d’alcohol i ja ho tinc tot preparat per arrencar el vol. Por, una altra vegada; però també una voluntat sobtada d’acabar amb tot allò conegut una vegada he aconseguit dibuixar-te amp precisió en la meva memòria. Et desconec, però és com si sempre m’haguessis acompanyat. Al final, el camí potser s’obre només un pic. Doncs cal seguir el rastre, afanyar-se a estimar, deixar enrere les velles manies i perseguir sense donar tantes voltes aquesta llum que marca durant uns segons el recorregut, abans que s’apagui.
El camí
Somnis 
res..estava cercant hipervincles i excuses per a no fer feina i he trobat el teu blog per casualitat, així que he pensat aprofitar per practicar el meu català i m’he entretingut travessant les teves línies i paraules fins arribar a aquesta llum apressada a aquest paràgraf. Idò, de sobte m’ha fet blanc i he decidit donar-te les gràcies i, a canvi, enviar-te més paraules… doncs quina millor cosa que donar paraules, ja que aquestes ho diuen tot (o gairebé, jeje)
llavors (aquesta paraula m’encanta) aquí t’escriu alguna cosa meva, potser per ego potser perquè sigui engrescat pel vel de l’anonimat, malgrat no tingui res que veure… què tinc per aquí…merda, aquest conte és a internet, millor un poema, buff.. aquest és massa llarg… i aquest.. potser
un parell de retallades per aquí i per enllà, unes quantes voltes més…
vinga va, aquí hi és..retales de versos inconexos
las cerillas enmohecidas siempre fueron de combustión lenta,
las hay que nunca serán encendidas
como pasiones que no nos sonpermitidas…
y aunque nuestros párpados nos protejan demasiado,
y templarios pongan candado a la mente de un cuerpo, exiliado.
los oídos, por esencia, deben quedar abiertos.
Corazón, bella bomba de relojería
tú que animas a viajes sin equipaje,
tú que agotas la paciencia de los relojeros de conciencia,
mientras pones en marcha las manecillas del desastre,
quizás aún tú puedas gritar:
¡La fiebre es el remedio de la enfermedad,
Que ardan los restos de mi naufragio
Vibraciones que no podemos controlar,
conviértanse en temblores incontrolados!
M'agradaLiked by 1 person