S’havia fet a casa una ciutat. Un teatre dins l’espill, un restaurant al menjador, un after al sofà, un oceà a la piscina, un mar de somnis al llit. El pessebre substituïa el bullici del carrer; els murs, les muralles del cas antic. S’havia construït un cel al sòtil, un cabaret al Toulouse-Lautrec de la paret, un museu a les columnes de pedra. Les estàtues foren dones, com per a un Pigmalió confinat. De les làmpares, en va fer estels; de les falgueres d’interior, plataners de la Rambla; de les estanteries, biblioteques; del bany, un balneari; de les mascotes, amics; de la foscor, oci nocturn. Mai ningú va arribar a contar-li que la vida no es pot viure des del forat d’un pany.
Els murs
Somnis 