I enmig de la brisa primaveral te’m apareixes. Revestit de somni. Desafiant les lleis polítiques i naturals. Si fins i tot em parles! Ja he perdut el cap del tot? Però es veu que el confinament té un poder primitiu de revelació.
Tu em xiuxiueges que avui tot és relatiu, que allò oníric és real, que la il·lusió preval sobre el pou de pena, que allò cert és virtual. Mental. Psicològic. Psicodèlic. Que tindrem feina, diners, futur, camp per córrer i exhibir els guanys.
Però jo, de sobte, ho veig: que amb tu mor la veritat del món. Que amb la pandèmia mor l’espectacle i avui l’autenticitat brota entre espigues salvatges. Que tot rastre d’aparença i simulacre -on consumiem, treballàvem i bevíem i ballàvem- ara és pol·len que es fon amb l’aire.
Que de veritat poca n’hi ha a la Xarxa, en els trending tòpics, en les xifres dels contagis. Ara la veritat és aquesta flor, i el sol, i la pluja, i la mullena, i el vent suau. La veritat és la nova crisi econòmica, les lluites que s’anticipen i la milana que vola en cercles.
La veritat és el pes de la història mundial d’Eric Hobsbawm, on busco els finals feliços dels sotracs del capitalisme. La veritat és que no els trobo. La veritat és aquesta plana verda i pacífica. La veritat és la llavor del feixisme que rebrota amb la desídia. La veritat és aquest desert d’herba on el pensament abraça el límit.
Somnis 