Potser el paradís no és tan fàcil de suportar, va suggerir l’escriptora Gertrude Stein al seu col·lega Robert Graves, tal com va recordar-me l’estimada Marga Font. Però és cert allò que diuen de Mallorca: un cop hi has viscut, mai no et deixa anar. D’aquí me’n duc l’amor pel periodisme, el màgic 2017, una família triada més ampla. Me’n duc la certesa que hi ha màfies difícils d’extirpar, però també la calma que s’enganxa com la sal de l’aire net (ho sento: tan diferent de Barcelona). Me’n duc per llei geogràfica la mida humana. Hi deixo les nits de Palma: probablement, acabar en un ‘antro’ amb qui menys t’ho esperes. Hi deixo la preuada falta de polígons i la tramuntana que -menys els turistes- tot s’ho endú. Hi deixo el cel ample i mític, l’aigua clara, la bellesa infinita. No hi deixo la convicció d’un dia tornar a casa.
Mallorca
Somnis 