Ara que ets dins, et confessaré un secret. Ta mare no abandonarà els somnis, ni demanarà perdó a ningú. Somnis a vegades lluminosos, però a voltes obscurs. Ta mare fuig no sap ben bé de què, mai vol quedar-se. Té un amor a cada port, d’on sempre emigra perquè no s’hi està bé del tot. Fuig d’ella mateixa, de no sé què de la infància. O potser és del futur.
Ta mare fuig de la gent que parla massa i la que no diu res. Perquè a estones res li va bé i només anhela un racó lluny de tot i tothom. Ta mare, en realitat, viu instal·lada a l’exili, abocant-se als principis, precipitant finals. Caient als braços d’un nou projecte, d’un nou sentit, d’un nou amor. Agafant-se fort a un flotador qualsevol que la dugui a la deriva. Abraçant l’atzar per no haver de triar.
Ta mare, guarda-li el secret, s’escapoleix dels explosius que té sota la pell i del revòlver que oculta al cor. S’escapa dels errors passats que altres ja han oblidat, però que són allà i l’esguarden. Com si la culpa l’empaités i li mossegués les cames. Fuig buscant la inspiració sense trobar-la. Fuig de la mediocritat sent mediocre. Empaita una vida plena amb les mans buides. Fuig d’aquest sentiment clavat com una estella: ser una estrangera, una freaky, una impostora. Que llegeix sempre el diari, que estudia sense fre, que treballa mil hores, que recorre el món. I tot i així no va enlloc.
Somnis 