Corbata

A l’alba de la Il·lustració, la nostra animalitat havia de ser suprimida per deixar pas a la dimensió històrica de la noble “humanitat”. Vam anar perdent el dret a la peresa i al plaer i vam guanyar la capacitat de l’autoexplotació. Estimat, ets la caricatura de l’home il·lustrat, atrapat a l’oficina, asfixiat en la corbata, capturat per les circumstàncies (cases, coses, fills). Et sostens recte i lògic davant els teus, però em truques enmig de la nit plorant. Has après a amagar sota la catifa tot allò que et fa sospirar, però jo t’he trobat l’escletxa i em confesses que les costures del teu uniforme han rebentat. És el nostre secret. És clar, el teu entorn una mica neocon no et dona el que t’ofereixo jo: un espai per a ser tu mateix, un lloc on airejar els teus desitjos reprimits i les veritats que calles, la calidesa d’una amiga i una amant. Un instant de realitat dins la ficció que t’has cregut, nen. Et desfaig el nus de la corbata i la cultura de l’esforç, a poc a poc. Desenganxo la camisa de la teva pell cansada. Aquest ets tu. Per fi alguna cosa et satisfà. Però demà marxaràs corrents i amb la corbata-soga escanyant-te de nou. Al final has entès que el conte de la “humanitat” no té ni cap ni peus, però te l’has empassat durant massa temps.