Ara ho veig clar: just quan el sol encara és prou alt per escalfar-me el cos i llevar-me les pors. Aquí no hi passa res, diuen alguns. Doncs s’equivoquen: s’hi esdevé quasi tot. El crit de l’àguila, l’espectacle celest com a ofrena muda diària, la bella certesa de no ser res: aire, plantes altes i pedra seca; una vida menys humana i més feréstega. Aquella que m’agrada.
L’únic, l’únic que em falta és la teva pell de secrets, perduda enmig de la ciutat. El teu perfum de dones viscudes. El teu cap esverat. La teva posició d’estrella que tem perdre el lloc. Em manca el teatre: tu, actor i drama. Domador de lleones. Home-llop de nit, d’aspre i vell pelatge. Ratpenat de cap per avall. Enyoro el verd d’ulls brillants que m’escalfen el cos i em lleven les pors.
Somnis 