Dur una vida equilibrada a les profunditats de la mar no és fàcil. No som illes: la manca de companyia pot arribar a transtornar-te en aquest desert d’aigua salada. Per això, durant els mesos estivals, la sirena neda fins a la costa i exhibeix el seu tors nu de pell blanca. Hi busca la mirada d’algú. L’envaeix una tristesa profunda quan veu que els caminants xerren, fan coses, s’abracen, fan bromes, riuen. Però ella no forma part d’aquest univers. Enmig de les tribulacions, un jove la mira i li somriu. Ella sap que és magnètica. Ell pensa que és un poc estranya, però suposa que té llibertat de moviment. Ella vol que es capbussi una estona a les aigües càlides que habita. Ell s’hi acosta una mica. Ella manté la mirada uns segons, però la por l’envaeix a la mateixa velocitat d’aproximació. Por de desitjar caminar, treballar per sobreviure o ser mare, per exemple. És per això que, quan ell és a pocs metres, la sirena gira cua i torna mar endins. Mare endins. I cada dia la mateixa història.
Somnis 