Somriure

Aquella periodista teixia la paraula escrita com els àngels. Aconseguia les millors exclusives. Sabia estirar del fil com cap altra. Tots la llegien amb avidesa. Ningú hauria endevinat que aquell somriure sempitern amagava tanta injúria silenciada. Mentia. Mentia constantment amb bones cares i oracions educades. Expressava a les seves fonts que “sí a tot”, “no em molesta que em miris així”. Els deia sempre que “gràcies per la informació” mentre somreia. Ningú hagués encertat com creixia dins seu la repugnància a cada repassada. Ni hagués suposat que, en aquest context, pronunciava per dins, poc a poc, degustant cada mot: “masclista de merda” [somreia], “estic farta de tu” [somreia], “em fas fàstic i no aconseguiràs manipular-me” [somreia]. Al final, en funció de si el tema li semblava d’interès públic o no, ho trauria a la llum o ho enviaria a la deixalleria de la història. Ja li etzibaria al lletrat que “jo ho volia, però no m’ho han deixat publicar”, mentre per dins ressonava: “faig el que em dona la gana, no ho veus?”. I el somriure, més radiant que mai.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s