Intentes entendre el món sense èxit, buscant desorientada un lloc comfortable als marges d’una gran ciutat. Mai t’has estimat, potser perquè no entens qui ets quan t’interpretes en els ulls aliens. T’amagues, et silencies, et revesteixes d’indiferència. Digues, com ho fas per reprimir-te tant? Com has après a ignorar el que en realitat t’atreu i t’agita l’ànima? No estàs sola. Hi ha més gent habitant els marges -inútils, bojos, inadaptats-, ells saben bé l’asfixiant que resulta la presó de la normalitat; aquesta que controla i dóna forma als nostres cossos, produint sabers i veritats que ens abasten la carn, els gestos, els discursos, les mirades, els desitjos.
Però d’on no n’hi ha no en raja. Pots afluixar el llaç que t’oprimeix el pit. Ser lliure és fugir de la servitud de tu mateixa, pensar per tu mateixa. Pots abandonar un camí que no vols recórrer, només requereix valentia i sinceritat. Qüestiona el món, emancipa’t, il·lumina a altres que estan perduts, riu-te’n de l’habitual per quimèric. No saps qui ets? Idea’t, inventa’t, autodefineix-te, autoprodueix-te, proporciona’t els teus propis valors. Pren partit, sigues artífex d’una vida bella i fes de tu quelcom inèdit. Que la mort et trobi cansada de plenitud i en un món on la gent és el que vol ser.
Somnis 