El do

No és difícil relacionar l’esforç econòmic, a vegades titànic, que fan moltes famílies per Nadal amb el “potlach”, una festivitat antigament celebrada pels indis de la Columbia Britànica. L’objectiu de la cerimònia era la reafirmació, per part del cap i amfitrió, de l’estatus del qual gaudia demostrant que era més magnànim que el seu convidat, un cap rival. L’àgape se succeïa en un desplegament de regals de gran valor i menges exquisites que omplien de goig als convidants i humiliaven profundament als invitats, els quals prometien venjança amb un potlach encara més esplèndid. Aquesta festa caricaturitza una mica la nostra ànsia per consumir, l’exhibició de riquesa i l’anhel d’aprovació social i prestigi que acompanyen els nostres rituals nadalencs.

Però el fet de fer regals crec que és, més enllà de tot això, també símbol d’un acte bell de voluntat, representació material d’afecte i interdependència i expressió d’una reciprocitat que es fa encara un lloc en la nostra societat ja gairebé com a parèntesi. Fins i tot en ambients una mica asèptics com els empresarials o els institucionals, el regal proporciona un to amable i humà a les relacions personals. Al final, el Nadal tracta de restaurar els vincles que s’han refredat, d’endolcir les tensions de la convivència.

El problema potser apareix quan es reforça el paper de l’objecte en sí per sobre del seu valor únic, personal; quan es pretén adquirir un obsequi només en funció d’un pressupost fixat, quan l’objectiu és regalar per regalar. Com diu Marvin Harris, per Nadal intentem recórrer al principi del donar-i-rebre quan elaborem les nostres llistes de compres: el regal no pot ser ni massa barat ni massa car, en el fons una mica en funció del que esperem a canvi (no és així en els regals als més petits); i, amb tot, els nostres càlculs han de semblar casuals, per la qual cosa traiem l’etiqueta del preu.

Potser el regal ideal és aquell que respon a la voluntat desinteressada del donant, que no espera rebre res a canvi ni espera que això succeeixi en un determinat termini. El regal perfecte potser no és aquell el preu del qual és equivalent amb el que es realitzarà una operació que evoca la compravenda, sinó el de la materialitat del qual representa millor la implicació i el compromís existent en una relació única i veritable.

Hauríem de prendre’ns la qüestió dels regals -i la vida en general- més a l’estil dels Semai de Malàisia, per a qui els intercanvis econòmics tenien lloc entre individus que mai especifiquen amb precisió què és el que esperen a canvi d’un do, ni quan ho esperen, ni les expectatives d’una part, ni les obligacions de l’altra. De fet, ni es dónen les gràcies perquè ja es dóna per fet que tots dónen i reben sense traves. Només així el regal obeeix a les lleis de l’afecte i la reciprocitat autèntica. O potser no fa falta anar a Malàisia. Els germans o els amics íntims solen prestar-se mútuament la roba i els jocs i no dubten en demanar i fer-se favors de qualsevol tipus. En el fons, el Nadal va d’això.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s