Soma domina l’art de fer parlar les parets. Un bon amic va dir-me que el bon art és allò que té la intenció de ser art i que aconsegueix produir el resultat que espera que tingui, ja sigui provocar una emoció, una sensació o transmetre un missatge. Passejant pels carrers de Palma, una es troba amb un xumet enfonsat en la sang d’una peixera i no pot evitar escoltar el crit ofegat de criatures extraviades en la mar. O ensopega amb una sirena tensant un arc al vent i no pot sinó sentir la tensió de l’arc, dels braços escamats i del cabell en moviment (té bona tècnica!).
Des de que l’art urbà acoloreix els murs de la ciutat té lloc un fenomen fascinant: es pigmenta la grisor i la decadència, es recorda al transitant què passa al món i, com en tot l’art que no és impostura, també es tracen camins entre el viscut i el somiat. És més, la sola presència de tots aquests grafits ja són de per sí un missatge. La crisi va deixar al centre de Palma un bon grapat de pisos buits, abandonats i plens de publicitat que promociona un model de ciutat que no és el nostre. L’art de fer parlar les parets té a veure amb recuperar els nostres carrers, amb democratitzar l’art, amb artistitzar la quotidianitat, amb comunicar allò que no pot quedar en el silenci, amb identificar-se amb l’espai, amb separar-se de l’elitisme cultural i classista i sense més limitacions que el de les institucions que volen frenar-lo.
Somnis 