Els passejants de Ciutat viuen anclats en la paradoxa. Tan sols i tan abrigats per la gent. Tan ebris i atents. Tan freda la pell que cerca escalf. Tan abocats al pont cap a una altra realitat. Tan presoners d’una mar de possibilitats. Arrelant entre els qui vénen i van. Burlant el ritme frenètic, obrint parèntesis sense final, guanyant i perdent el temps, caminant sense anar enlloc, transgredint l’ordre imposat, fent etern allò fugaç. Marginats i tan a prop del món. Revivint cos i esperit. Tan desperts ara i, demà, tan presos de l’oblit. Un únic element es corrobora al seu pas: tota la bellesa que captiven, avui, els seus ulls.
Somnis 