1. Treballar

Les definicions aparentment objectives del concepte de treball, inevitablement generades en el sí d’una cultura, difícilment poden aplicar-se universalment sense cometre errors metodològics.

Dos dels diccionaris que s’utilitzen freqüentment tant en l’àmbit acadèmic com en la vida quotidiana i que, per tant, es considera que reflecteixen el coneixement legítim, defineixen així el “treball”:
(1) [lèxic comú] Acció de treballar, esforç sostingut. Un treball físic, intel·lectual.
(2) [lèxic comú] Ocupació retribuïda.
(3) [Sociologia] Activitat conscient de l’home orientada a obtenir béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta.

Segurament Jacques Bidet pensava en una definició semblant a la primera accepció en escriure que el treball “és, com el llenguatge, una categoria antropològica general, sense la qual no es poden concebre ni el procés d’humanització ni l’especificitat de l’home”. Definit com a (1) esforç sostingut, el treball, està clar, és una categoria universal. Ara bé, una definició tant elemental com (2) ocupació retribuïda, no té cap sentit pels indis Kwakiutl, els habitants de la costa nord-oest de Nordamèrica. En aquesta societat els grups de parentiu dels diferents poblats tendeixen a acumular determinats productes, i quan el dirigent del procés considera que ja s’ha emmagatzemat prou, se celebra el potlach, una gran festivitat. En aquesta es conviden els grups del màxim nombre de poblats per a distribuir aquests béns o, en ocasions, fins i tot per a destruir-ne públicament una part. Aquest fenomen no pot interpretar-se segons una concepció occidental i moderna del treball. Segons Maurice Godelier, aquesta conducta ha de ser contextualitzada en una “economia del do”, on del treball no s’espera obtenir una retribució, sinó més aviat la reproducció de relacions socials basades en la obligació de reciprocitat.

Així mateix, també existeix una significativa variació històrica en el nord occidental respecte el paper del treball. Els ciutadans de la Grècia clàssica, per exemple, dedicaven la major part del temps a activitats que no s’orientaven a (3) obtenir béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats. L’esforç productiu era propi dels metecs i els esclaus, i precisament per aquesta raó aquests no eren reconeguts com a ciutadans. No obstant, la doctrina judeocristiana medievalista va conferir al treball un valor moral positiu, des d’aleshores vinculat a la utilitat comuna. Però no és fins la Revolució Francesa i el triomf de la burgesia que el treball es declara –i així consta a la Constitució del 1793- com a capacitat de la que l’individu disposa lliurement i, per tant, com a símbol de l’autonomia del nou home, tal i com ho considerà ja un segle abans John Locke:

[…] cada home té la propietat de la seva pròpia persona. Ningú, fora d’ell mateix, té cap dret sobre ella. Podem també afirmar que l’esforç del seu cos i l’obra de les seves mans són autènticament seus. (Assaig sobre el Govern Civil)

Si bé els antics consideraven que era lliure aquell qui vivia emancipat de tota activitat productiva, la Il·lustració proclama que la llibertat consisteix, precisament, en utilitzar l’esforç del propi cos i de les pròpies mans per a “guanyar-se la vida”, conquistar la individualitat i objectivar-se en el món.

Per això cal tenir en compte que la funció de l’activitat productiva, la seva separació o inclusió en altres relacions, la seva significació central o perifèrica, l’assignació de persones a les tasques productives i la distribució dels seus fruits varia de manera essencial en l’espai i el temps. No obstant, des dels inicis del capitalisme, un error comú de molts filòsofs, igual que dels col·lonitzadors, i fins i tot d’alguns antropòlegs, consisteix en percebre els éssers humans com a individus optimitzadors per naturalesa, sempre abocats a la obligació d’escollir entre possibles intercanvis comptant amb uns recursos finits.

En definitiva, l’atribució dels impulsos de l’homo oeconomicus a tota la humanitat és una “trampa ideològica” que la ciència ha d’evitar.

 

BIBLIOGRAFIA

MIQUEL NOVAJRA, A. (2002), “La cultura del trabajo: dimensiones comparativas. Un discurso iniciado y, a veces, olvidado”. A Lacalle, D. (ed.) (2002), Sobre la democracia económica. Los modelos organizativos y el papel del trabajo. Volumen III. El Viejo Topo, Barcelona.

MORENO NAVARRO, I. (1978), “La antropología como ciencia de la cultura y de la evolución sociocultural”. A Cultura y modos de producción. Editorial Nuestra Cultura, Madrid.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s