El materialisme cultural de Marvin Harris parteix de la idea que el pensament i el comportament humans estan determinats per constriccions que provenen de la necessitat de, per una banda, produir aliments, abric, útils i màquines i, per l’altra, de reproduir les poblacions humanes dins dels límits fixats per la biologia i el medi ambient. Així mateix, també fonamenta el seu model d’anàlisi en la suposició que les societats –i, per tant, els individus- s’autoconstrueixen produïnt els propis mitjans materials de vida. Harris reconeix el seu antecedent més directe en Karl Marx i en la tesi de que és la producció el que constitueix el procés fonamental que genera l’estructura de les societats:
El conjunt d’aquestes relacions de producció constitueix l’estructura econòmica de la societat, la base real, sobre la qual s’eleva la superestructura jurídica i política i a la qual corresponen formes socials determinades de consciència. El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social política i intel·lectual en general. No és la consciència dels homes la que determina la realitat; al contrari, la realitat social és la que determina la seva consciència. (Marx, K. Prefaci a la Contribució a la crítica de l’economia política, p. 37)
Encara que, per a Harris, cal parlar no de dos estrats sinó de tres:
(I) La infraestructura o nivell tecno-econòmic, que inclou els modes de producció, constituïts per les tecnologies i pràctiques utilitzades per a desenvolupar o limitar la producció de necessitats bàsiques, d’acord amb les possibilitats tecnològiques i les circumstàncies del medi físic. També inclou els modes de reproducció, que constitueixen les tecnologies i mitjans que s’utilitzen per augmentar o limitar la població.
(II) L’esforç col·lectiu en la organització de les tasques reproductives, així com en les productives i en l’ús dels instruments de subsistència, protecció i defensa, pot implicar a persones concretes situades en diferents posicions, cosa que crearia el marc per a les relacions específiques entre els participants del procés. L’estructura o nivell socio-polític inclou aquestes relacions socials i, per tant, l’economia domèstica i pública que organitza la infraestructura.
(III) La superestructura o nivell ideològic inclou la producció ideàtica cultural –coneixements, creences, valors, lleis, costums- en que una formació social troba la seva interpretació.
No obstant, convé apuntar que el sistema de Harris col·loca al centre de l’atenció la conducta i les actituds d’una formació social, l’àmbit d’allò que les persones fan –“descripció etic”-, però sense tenir massa en compte el que les persones pensen que fan –“descripció emic”. I aquesta és una limitació important de la proposta d’aquest autor: desestimar allò cultural des d’una perspectiva interna i compartida pels propis subjectes. A diferència de Harris, per a Godelier:
En tota relació social existeix una part ideal que apareix a la vegada com una de les condicions pròpies del naixement i la reproducció d’aquesta relació i com el seu esquema d’organització interna, com una part de la seva armadura, com la part d’aquesta relació que existeix en el pensament i que, precisament per això, forma part del pensament (Godelier, L’enigma del do)
D’aquesta manera, tota acció intencional necessita realitzar-se recorrent a “realitats ideades” que deriven de les relacions materials. Per això els individus poden mantenir relacions fictícies amb les seves condicions d’existència i, per tant, amb un mateix i amb els altres. El món no és sentit i interpretat merament en base al nivell infraestructural, sinó que és també explicat a través del filtre de les relacions socials i de la interpretació d’aquests. A més, el sistema ideològic és una condició de pes per a que tota relació social es mantingui relativament estable i es reprodueixi en el temps.
En aquest model compost, encara que el paper determinant està a càrreg del nivell tecno-econòmic del qual deriven els sistemes socials i els ideològics, els diferents estrats interactuen i s’influeixen entre sí, en un procés dialèctic incessant entre allò material i allò ideal. Conseqüentment, sense perdre de vista el “principi del determinisme infraestructural”, cal posar al centre d’atenció el conjunt d’aquests tres nivells, el que aquí estem considerant el que constitueix la “cultura” en sentit estricte.
BIBLIOGRAFIA
HARRIS, M. (1982), El materialismo cultural. Alianza, Madrid.
MARX, K. (1976), Contribución a la crítica de la economía política. Alberto Corazón editor, Madrid.
MIQUEL NOVAJRA, A. (2002), “La cultura del trabajo: dimensiones comparativas. Un discurso iniciado y, a veces, olvidado”. A Lacalle, D. (ed.) (2002), Sobre la democracia económica. Los modelos organizativos y el papel del trabajo. Volumen III. El Viejo Topo, Barcelona.
MORENO NAVARRO, I. (1978), “La antropología como ciencia de la cultura y de la evolución sociocultural”. A Cultura y modos de producción. Editorial Nuestra Cultura, Madrid.
NAROTZKY, S. (2004), Antropología económica. Nuevas tendencias. Melusina, Barcelona.
Somnis 