Partires i em deixares desnonada a casa. Que sempre he anat de la teva mà i ara entre els meus dits no hi ha més que buidor. Que a mesura que t’allunyes de la meva franja horària, malgrat haver pecat de deixadesa, el meu abric al fred del món eres tu i no en vull vestir cap altre. Que ara he decidit reorganitzar les prioritats i la primera és palpar-te i refugiar-me en tu, però cada dia ets a més quilòmetres de distància. Que em llevaré, sortiré al carrer, treballaré i beuré cervesa, com la gent, però no seré més que enyorança.
El refugi
Somnis 