Té francament mala pinta una tele que no dedica més espai a l’humor. El diagnòstic és realment desolador si posem l’ull al tipus de continguts que omplen bona part de l’horabaixa; que dibuixen un arxipèlag ofuscat pels successos, la informació superficial, la viralitat i l’espectacle del morbo, que engoleixen tota la creativitat i la feina feta amb l’ànima, esborrant, a més, qualsevol rastre d’ironia i saludable sàtira com a teràpia col·lectiva. Que la manca de profunditat pot suplir-se amb l’hàbil divulgació. Que l’entreteniment per a tots els públics no està renyit amb l’alegria. Idò: o riem més o morim de pena.
Com si ens faltassin motius per descollonar-nos. Com si els nostres representants no bastassin per a fer un Polònia diari o per a inundar de vinyetes els digitals. Perquè, potser, l’al·lèrgia a l’humor revela una vida secretament acomplexada. Potser ens fa pànic mirar-nos al mirall com a societat i ens conformam amb l’autocensura i la ximpleria groga. Tanmateix, prendre partit i fer bromes surt darrerament molt car i podríem acabar investigats. Està clar que és qüestió de covardia.
Sense cap dubte, riure’ns de les misèries, la injustícia i els funestos interessos d’uns i altres ho faria tot més digerible. Fer befa del que ens passa implica, també, desemmascarar el sistema sense fer-ne un drama i és per això també periodístic. Que qui transita l’esfera pública com per casa seva i no sap encaixar les riallades és només perquè té mal pedre i poca capacitat d’autocrítica. Que la democràcia enyora l’humor quan ens manca, perquè cada paròdia és una petita i necessària rebel·lió d’innocent format. Que què hi ha de més valor, a la vida, que l’humor, a més de l’amor i la mort?
Somnis 