Article publicat a la Revista Es Born (abril del 2015).
El riu és el mateix i, no obstant, les aigües que cobreixen als qui hi entren són diferents. Tots morim i, en canvi, ningú ho experimenta igual. A l’Edat Mitjana pocs expiraven sense haver tingut temps de prendre’n consciència. No es lluitava desesperadament contra la mort, sinó que se la solia esperar des del llit, en silenci. S’extingia la vida amb una mena d’alleujament. A diferència d’avui, la mort constituïa una cerimònia pública, a vegades organitzada pel moribund mateix, qui la presidia i coneixia el seu protocol. Contràriament als nostres temps, per a l’home medieval el més important era no deixar aquest món en soledat: els pares, els amics, els veïns i també els nens havien de ser-hi presents. Aquesta familiaritat tradicional amb la mort es devia a que les persones estaven profundament socialitzades i no tant separades de la naturalesa, sobre la qual aquestes no podien intervenir per altra via que el miracle. L’anonimat dels sepulcres, l’apilament dels cossos i la reutilització de les fosses suggereixen certa indiferència respecte la individualitat dels que traspassaven. No es neix fins a l’alba del romanticisme el dol amarg i prolongat per la pèrdua de vides úniques, irrepetibles i singulars; esculpint-se en la individualització de les sepultures.
Tot ha canviat. Avui contractem assegurances de vida per a preservar “als nostres” de la misèria. Avui potser també acceptem la mort… però només tècnicament, perquè en realitat la nostra existència transcorre com si no morissim mai. Avui, la mort i, sobretot, la mort de l’altre és una transgressió que arrenca l’home de la seva dinàmica diària i del seu treball monòton; el sotmet a un paroxisme d’un món sotmès a les lleis de la naturalesa, violent i incontrolable. Insistim en el fons a veure l’òbit com un fenomen antinatural, una averia, un error del sistema, una intromissió ferotge de mala fortuna en la nostra quotidianitat.
La mort és encara un enigma, però calculat i mesurat. En la modernitat hiper-racional, és un certificat de defunció i una categoria judicial, científica, mèdica, institucional. La mort és la mort d’un cos medicalitzat, potser deshabitat des de fa temps; és una etapa més d’un esdeveniment descompost en una suma d’instants d’entre els quals costa saber quin és el crucial (la pèrdua de consciència o l’últim alè?).
La nostra intolerància a la mort ens duu a evitar una turbació i una emoció massa forta, insostenible, no només al qui se’n va sinó també al qui es queda. Aquest horror pot atribuir-se a l’amor a la vida, però només a una vida “plena”… o que ho ha de semblar. En els nostres temps, en les societats del benestar, s’imposa la necessitat simbòlica de la felicitat, del deure moral i la obligació social de contribuir a la felicitat col·lectiva evitant tota causa de tristesa i d’angoixa. Cal simular estar sempre feliç perquè mostrant algun signe d’aflicció es peca contra l’alegria, se la qüestiona, i la societat corre, llavors, el risc de perdre la seva raó de ser. Convé silenciar el dol, ocultar-lo sota unes ulleres de sol, perquè una pena massa visible no és tendra, sinó mòrbida i obscena.
Avui incinerem les restes físiques, excloent així el peregrinatge, que és substituït pel record mateix, fixat en fotografies digitalitzades. I tot això tampoc és degut a la indiferència, sinó tot el contrari: el dolor és quasi insuportable per a seguir vivint com se suposa que hem de viure.
El rebuig a admetre la mort estimula que la manipulació dels morts esdevingui una especialització laboral. I aquest negoci ha de fer la mort amable. Els tanatoris són asèptics, d’angles rectes, de pintura blanca, llisa i amb neveres d’última generació. Són l’antítesi de la descomposició, de la imperfecció d’un procés orgànic que se’ns escapa de les mans, neutralitzant, així, l’angúnia i el terror que ens produeixen el cadàver i la defunció. Cal maquillar la mort i el fracàs de l’home -d’aquell que es creia capaç de tot- igual que el rostre dels vius. La cosmètica i la cirurgia plàstica embalsamen l’implacable pas del temps i delaten l’anhel de burlar aquesta fugacitat que ens atormenta.
No anem per bon camí. Va advertir Hegel que l’essència de les coses finites consisteix, precisament, en tenir el germen del morir dins seu. La mort és natural, quotidiana, aleatòria, universal; és l’esdeveniment biològic més inevitable i, com va escriure Morin, el tret més humà. Vivim en un pas pel món, en un instant, en tan sols mitja pàgina d’una història molt llarga. I és en aquest parèntesi on afloren totes les nostres possibilitats, dins el llindar temporal. Som éssers finits. Som el que fem en aquest precís instant. També som el que volem ser. Fins i tot, sovint som un altre… però ningú pot ser un altre en la mort. En aquesta, l’ésser humà s’autodescobreix, en ella entreveu allò que autènticament és i allò que veritablement vol ser; un projecte singular, intransferible i incomparable. Agafar plena consciència de la pròpia temporalitat és apropiar-se la mort i, al mateix temps, agafar la vida amb les pròpies mans i participar en el món. Repensar la mort és sostenir-se en el no-res que es fa patent en l’angoixa per a que es faci patent el que és i pot ser -com un suïcidi invertit. Com deia Heidegger, l’estar orientat cap aquesta possibilitat ens posa radicalment en joc. És en el mirall de la seva pròpia mort on cada ésser humà redescobreix el secret de la seva autèntica identitat.
Repensar la mort és repensar-ho tot.
FONTS
AGUILERA PORTALES, R. E. y GONZÁLEZ CRUZ, J., La muerte como límite antropológico. El problema del sentido de la existencia humana. Gazeta de Antropología, 2009, 25 (2), artículo 56.
ARIÈS, P. (1975) Historia de la muerte en occidente. De la edad media hasta nuestros días. Traducción de Francisco Carbajo y Richard Perrin. Barcelona: El acantilado. 2000.
GARCÍA HERNÁNDEZ, Re-pensar la muerte: hacia un entendimiento de la antropología de la muerte en el marco de la ciencia. Revista cultura y religión. Junio, 2008.
Somnis 