Amor encadenat

Mori el romanticisme.

L’enamorament no és un sentiment autònom: aflora profundament determinat per la comunitat. Com ens va fer veure Pierre Bourdieu, el desig no és cap entitat biològica preexistent, sinó que és un estat d’ànim que hem construït i reproduït en el curs de les pràctiques socials històrica i culturalment determinades.

Ara que ens havíem afluixat les cadenes del cristianisme, la ficció romàntica -aquella que apareix a la tele, als llibres i als vídeoclips- és el nou manament no escrit: ell, que la salvi, la domini, la controli; ella, que es deixi fer: la recepta per a l’empara de la tradicional divisió sexual del treball i la vida. Ell i ella, ella i ell… sempre heterosexuals i presos d’un deliri irracional que empeny a suportar totes les conseqüències d’un amor jeràrquic.

Però -paradoxes de la vida- l’enamorament a vegades també té el poder de deixar entre parèntesi les obligacions derivades de l’acceptació del rol de gènere i la seva relació estamental, almenys en alguns instants en que es trenca l’ordre corrent. De la Roma antiga ha quedat documentada la idealització de la que eren objecte les esclaves, a qui els poetes anomenaven “domina”. L’autèntic amor, com la mort, ens despulla i ens iguala.

Dependència emocional: rebuig a sentir-nos sols, al silenci, a l’aïllament. Però és que, al cap i a la fi, potser tampoc és tan estrany buscar un abric en un món que per norma és competitiu, atomitzat i fragmentat; buscar una parella que esdevingui la possibilitat d’experimentar la reciprocitat, el reconeixement mutu i el desinterès en un món asfixiat per la instrumentalitat, la individualitat i la hostilitat. I tot això també és propi de l’amistat. Potser no és tan sorprenent buscar un company amb qui pugui gaudir-se del cos no com a objecte sinó com a suport per a disfrutar del plaer i de la unió amb altres éssers. En tot cas, cal veure on són els grillons.

Els discursos progressen i tanmateix les accions perduren. Però tenim el poder per obrir totes les portes i els cadenats.