Encara que la llista de similituds és més extensa, existeixen sens dubte diferències anatòmiques, hormonals o neuronals entre home i dona. Certes corrents de l’arqueologia i l’antropologia han atribuït a la divisió del treball en funció del sexe les diferències sexuals, a vegades partint també de la observació de les actuals societats que es dediquen principalment a la caça i a la recol·lecció. Aquesta organització social hauria resultat eficaç a l’hora de permetre, per una banda, la dedicació dels homes a les activitats relacionades amb la caça i, al mateix temps, permetre a les dones d’alimentar les criatures i tenir cura d’elles, principalment.
No obstant, les diferències també poden ser resultat de factors de desenvolupament ontogenètic. Des dels inicis de la vida l’ambient actua de manera diferencial, segons el sexe socialment construït. Les diferències home-dona també són resultat d’una socialització diferencial de sexes, cosa que implica el desenvolupament diferencial d’habilitats, segons la seva utilitat per a arribar a acomplir, algun dia, el corresponent rol social. Pensi’s en les diferències entre els joguets masculins o femenins. Cal tenir en compte que l’enorme plasticitat del cervell humà, especialment en els primers anys de vida, possibilita una adaptació a gairebé qualsevol entorn. D’aquesta manera,
Arribem a acceptar com a natural el nostre propi lloc en aquest ambient, ambient que està dicotomitzat, depenent de si el cos és d’home o de dona; la “ciència” contribueix a demostrar les bases biològiques d’aquesta dicotomització. Cultura i ideologia actuen com un motlle d’una personalitat heterogènia i multipotencial, reforçant i assegurant amb un alt grau d’èxit una conformitat que arriba a ser coneguda com a “naturalesa humana” (Bleier, 1984).
Per tant, partim de la consideració de que de les diferències físiques i manifestes entre els sexes no en deriven unes relacions socials concretes, ja que aquestes, més aviat, resulten de la interpretació a la que s’ha sotmès la naturalesa: són les desigualtats socials -el “gènere”- les que expliquen les diferències biològiques -el “sexe”- d’una determinada manera i no al revés, com es pensava. Igualment, les categories de gènere en les societats occidentals no són fenomens de valor universal generats per una naturalesa biològica comuna, ja que no hi ha un paradigma únic alhora de derivar allò social de l’ordre natural. Per això, tot i que la “dominació masculina” és un fenomen generalitzat, cal buscar les seves causes principals mitjançant les ciències socials.
La dona a casa
Resulta interessant assenyalar que una determinada forma històrica i cultural de “família”, a la recerca d’un mitjà de subsistència però també com a construcció social, es troba vinculada amb la constitució de l’economia de mercat capitalista. Durant el s. XIX, sembla existir un doble moviment que modela la “ideologia familiar”: un que separa els àmbits de la producció i la reproducció, i un altre que naturalitza i privatitza la família nuclear. La moralitat de la idea burgesa de família es contraposa a les formes de vida “immorals” de la classe treballadora: absència de privacitat –“promiscuïtat”-, falta de respecte cap a les responsabilitats naturals de les dones –treballar enlloc d’atendre a les seves obligacions de procreació i manteniment- i les responsabilitats naturals dels homes –dur a casa el salari per a mantenir la família. Aquesta “ideologia familiar” s’acaba imposant a tots els estrats, amb el gran recolzament de les institucions religioses de fons. Al mateix temps, la classe treballadora va descobrir que aquesta resultava útil en les seves negociacions amb el capital i com a vehícle per a preservar legítimament un espai privat enfront la intromissió de l’Estat. Així doncs, el “salari familiar” derivà en discriminació salarial segons els criteris de gènere i edat, però també fou utilitzat com a instrument de la classe treballadora per aconseguir millors salaris masculins mitjançant l’argument de l’existència de dependents no assalariats contribuïnt, per tant, a la millora de l’ingrés general de la família. Per la seva banda, les dones treballadores també van recolzar-se fonamentalment en arguments de moralitat familiar abans que en la seva possessió de destreses en les seves lluites amb l’empresariat. Més tard, a mitjans del segle XX, el prototip d’estil de vida del model fordista era el de l’home proveïdor i controlador de l’espai públic i la dona dedicada en un 100% a l’espai privat. Aquest fet es reflexava en l’absència o bé en la invisibilitat de la participació de les dones en els mercats de treball.
Aquestes foren algunes de les causes materials del fet que la dona hagi estat sistemàticament exclosa de l’àmbit públic i relegada a l’àmbit privat en quant a responsable del “treball reproductiu” o “domèstic”. El “treball reproductiu” es refereix a la producció de béns i serveis en la llar, així com a la cura i l’atenció de les necessitats dels integrants de la casa. El concepte d’unitat domèstica de consum també marca una frontera que divideix dos espais diferents, tant materialment com simbòlicament: productiu-reproductiu, racional-emocional, exterior-interior. En el capitalisme, mentre que l’exterior és l’univers propi de l’homo oeconomicus, l’interior és el de l’homo reciprocans. I un depen de l’altre. Per una banda, la família es percep unida per una lògica de consum, suposadament homogènia i unitària, que depen d’almenys un salari. Per altra banda, mentre que la producció de mercaderies està enfocada a l’acumulació del capital, el treball domèstic serveix al benestar de les persones. L’acumulació utilitza les persones com a mercaderies, i la tasca del treball domèstic és produir-les i restaurar-les com a persones. D’aquesta manera, la dona, que s’ha convingut que “per naturalesa” és emocional i atenta amb els altres, s’encarrega de tot això i, a més a més, ho fa “per amor”: en l’àmbit de la família la relació no és lliure, sinó que està predeterminada per relacions que cauen més enllà de la voluntat individual i l’elecció autònoma. Són àmbits de responsabilitat no contractual on impera una moralitat fonamentada en la vinculació de les persones independentment de la seva capacitat d’elecció. El potencial del treballador entregat a la seva feina depen d’algú que l’alliberi de certes activitats que requereixen energia i temps com són les tasques d’aprovisionament; així com de de certes pulsions, per tal de que no enterboleixin la “racionalitat de l’individu” i no constitueixin un entrebanc en l’àmbit productiu.
En conseqüència, a diferència del que s’ha tendit a considerar, l’àmbit de l’economia no està escindit del privat –si bé el domina-, sinó que més aviat es troba “incrustat” en institucions socials que no es poden analitzar al marge d’aquest. Com s’ha vist, ambdós s’articulen material i ideològicament en el context de la reproducció social en el seu conjunt. Com apuntà Godelier, cal tenir això molt en compte si es vol realitzar una anàlisi compromesa amb la complexitat real:
Si allò que es produeix, distribueix i consumeix depèn de la naturalesa i la jerarquia de les necessitats en una societat, aleshores l’activitat econòmica està orgànicament vinculada amb altres activitats polítiques, religioses, culturals i familiars que composen, juntament amb aquella, el contingut de la vida en aquesta societat a la qual contribueix els mitjans materials de realització. (Godelier, 1974)
La feminització d’alguns àmbits productius
En entrar en crisi el model fordista, apareixen nous factors estructurals: l’elevació del nivell educatiu de les dones i la necessitat de majors ingressos en les llars per a fer front a un nivell de vida i de consum més elevats provoquen que la població femenina reclami més igualtat i independència, alhora que ocupi, poc a poc, el món del treball assalariat. No obstant, aquest accés al món productiu de la dona no es realitza en condicions d’igualtat ja que, degut a que les dones s’havien ocupat durant molt de temps exclusivament al “treball reproductiu”, els treballs productius pels que sovint són contractades les dones tenen a veure amb l’aprovisionament, la cura de dependents o la neteja, esdevenint treballs assalariats altament “feminitzats”.
Encara avui és ben comú l’ús de criteris de gènere i edat per a la construcció de les divisions del treball a la nostra societat perquè es considera que les dones estan destinades a realitzar algunes tasques i no altres, i aquesta legitimació es recolza en la naturalització de tasques específiques: per exemple, ja que les dones dónen a llum i alleten els fills, “per naturalesa” estan destinades a netejar, cuinar i cuidar els nens i els ancians. Però ja s’ha mostrat que aquests criteris són sempre creacions socials i no naturals. Fins i tot si totes les dones donessin a llum, no totes alletarien els fills ja que en moltes societats existeixen substituts per a la llet materna. No totes les dones dónen a llum i, a més, el cicle vital de qualsevol dona compta amb períodes fèrtils i infèrtils. Moltes vegades la cadena lògica del raonament resulta deficient o defectuosa i presenta incongruències, ja que el sedentarisme, la neteja i la cuina no es dedueixen del fet de poder parir i alimentar les criatures. Per això cal procurar treure a la llum de quina manera aquestes construccions socials són negociades, dutes a terme, resistides i transformades pels grups de persones situats en diferents punts de l’estructura d’una societat determinada, situades per tant en diferents camps de força cultural i material.
La inferiorització del treball femení
Diversos estudis demostren de quina manera les ocupacions de les dones es basen en el supost de que aquestes són treballadores subsidiàries, ja que la seva tasca principal és una altra –el treball domèstic- i a que no s’espera que el seu ingrés reprodueixi la força laboral –ni en les generacions actuals ni en les futures-, sinó que constitueix un mer complement d’un salari familiar íntegre i masculí. Així, la definició de les dones com a econòmicament dependents d’un salari masculí, i com a treballadores domèstiques bàsicament no assalariades, constitueix el motiu fonamental de que els seus llocs de feina pertanyin a sectors de l’economia de salaris baixos en ràpida expansió, com el sector serveis, o de que tinguin llocs de feina de paga escassa com els treballs a temps parcial. Joan Smith (1984) posa de manifest aquesta situació paradoxal:
Així, en la mesura en que el creixement i la relativa importància d’aquestes indústries resulten centrals per a la transformació de pràctiques econòmiques típiques de la nació, el conjunt de disposicions socials que caracteritzen la vida de les dones com a treballadores no assalariades s’incorpora als fonaments mateixos de l’economia. Aquestes disposicions socials són precisament les que recolzen el pressupost de que les dones són justament considerades una força laboral més barata i més prescindible i que depèn menys dels seus salaris que els treballadors varons.
En l’actualitat, el treball de moltes dones, tot i tractar-se de “treball productiu”, pateix una inferiorització en molts àmbits, a causa de la consciència de que les dones constitueixen la força laboral òptima perquè se les defineix universalment com a “mestresses de casa” i no com a treballadores. D’aquesta manera, és possible no només abaratir el seu treball, sinó també obtenir control polític i ideològic sobre elles. Així és com es creen les condicions idònies per a que alguns sectors “domesticats” de l’economia, com el de les cambreres de pisos, siguin sectors amb un alt nivell d’explotació i d’alienació. Segons xifres a nivell mundial, són les dones les que en la major mesura acaben acceptant circumstàncies laborals vulnerables i precàries, al mateix temps que són les que tenen menys representació tant sindical com professional en els alts càrrecs. Es genera el dubte de si això és degut a l’escassa mobilització sindical de les dones, a la pròpia concepció del seu treball com a diferent del tradicional “treball assalariat” en quant a “treball femení”.
A tot això s’afegeix que en els “treballs domesticats”, com en els “treballs domèstics”, el temps de treball és més flexible perquè abarca activitats tan heterogènies que resulta difícil demarcar-lo. Igualment, s’ubica en un espai de límits borrosos, ja que la línia que separa la producció i el consum també és ambivalent. Aquesta indefinició allunya al “treball domesticat” de la definició de “treball assalariat” –“productiu”, “públic” i “lliure”-, d’espai i temps clarament delimitats i diferenciats.
Per això, si les dones volen sortir d’aquesta invisibilització molt possiblement hagin d’adquirir el pragmatisme, l’agressivitat competitiva, la fredor, la raó instrumental i altres atributs que tradicionalment han format part de la cultura androcèntrica, ja que el treball pròpiament femení no equival al prototip de treball, pròpiament masculí.
A més, les habilitats que la dona ha desenvolupat com a “mestressa”, degut a la llarga socialització diferencial a la que ha estat sotmesa, no són considerades com a “adquirides” sinó com a “innates”, quan en realitat aquestes són el resultat de la observació i de la pràctica de les tasques domèstiques. I la possessió d’habilitats innates no poden fer-se valer en el el món laboral com a fruit d’un aprenentatge, caient, així, en l’àmbit dels treballs menys qualificats i, per tant, amb menys valor en termes de mercat.
Doble jornada laboral
La família de les societats occidentals del segle XXI s’ha allunyat molt d’aquella que va contribuir a la formació del model econòmic de dos-cents anys enrere. Avui, la “família nuclear” ha perdut pes relatiu i centralitat social. Es normalitza i s’extén que homes i dones fan treballs remunerats, cosa que ha suposat canvis importants en la organització de l’àmbit domèstic i en les relacions de parella –més igualitàries, més negociades; també més fràgils- que han qüestionat profundament la dominació masculina. No obstant, el progrés social troba friccions i resistències que el deixen avançar molt lentament. A més, la crisi financera de l’Estat i el dràstic allunyament de les polítiques del benestar han implicat una càrrega adicional de treball per a moltes dones. La cura dels dependents són transferits per l’Estat a la gent. I les dones, que no s’han lliurat encara de l’etiqueta de “mestresses de casa”, acaben essent sempre responsables, en general, de les tasques adicionals no assalariades; fenomen potenciat per la generalment nul·la col·laboració dels homes en aquestes. Aquest fet suposa allò que s’ha anomenat una “doble jornada laboral”, en el marc d’una carrera que ha de seguir atenent l’esfera domèstica sense abandonar l’àmbit professional.
A mesura, no obstant, que aquest procés d’incorporació a l’esfera productiva per part de les dones es generalitza, es dóna una sèrie d’altres circumstàncies tals com la caiguda relativa dels salaris que augmenta més encara si hi ha la necessitat, per a moltes unitats domèstiques, del doble ingrés i d’un major nombre d’hores de treball; la debilitat i la precarietat de l’Estat del Benestar en el cas espanyol, amb dèficits importants durant molt de temps en guarderies, serveis assistencials a domicili i, en general, en polítiques dirigides a la incorporació de les dones al mercat de treball; l’augment de l’esperança de vida i de l’augment de la dependència de la població anciana; es produeix com a conseqüència un augment i delegació del conjunt d’activitats i responsabilitats agrupades sota l’etiqueta de la “reproducció”. El “treball reproductiu” segueix essent encara –perquè segueix pensant-se i realitzant-se així- un treball “de dones”.
Dones migrants
La despesa pública en protecció social a Espanya i, més concretament, en polítiques familiars i de proximitat, és molt baix. Els serveis d’atenció a la dependència (atenció domiciliària, centres residencials, centres de dia, vivendes amb serveis o vivendes tutelades, etc.) existents a Espanya en el 2005 estaven molt per sota dels altres països de la Unió Europea i molt més per sota de les necessitats. La actual Llei de la Dependència no ha pogut equilibrar el treball reproductiu que cobria la família fa uns anys. No obstant, l’Estat no considera indispensable aportar intervencions públiques per a les famílies, perquè dóna per fet que aquestes tindran capacitat suficient per a adaptar-se a les situacions canviants i assumir la tutela, supervivència bàsica i adversitat dels seus membres. Aquesta premissa, cultural i ideològica, es fonamenta en el supost de que existeix una solidaritat intergeneracional forta i, sobretot, que les dones actuen com a principals responsables en la provisió de cures. No obstant, la realitat és avui ben diferent i el model assistencial actual no pot continuar basant-se en un tipus de família que no existeix o que és minoritària, ja que resulta insostenible.
Les persones autòctones de les classes altes i mitjanes que s’ho poden permetre habitualment contracten dones immigrants per a la realització de part d’aquest treball reproductiu. El treball de cures personals per a persones majors “dependents” en el sí d’una societat on s’assigna un alt valor a l’autonomia i independència personal –un dels mites culturals més importants de la societat actual-, afavoreix enormement la contractació de dones immigrants, ja que elles, pel seu caràcter subordinat, fan menys visible la dependència i permeten crear o viure en la il·lusió de l’autonomia i la independència als qui les contracten. Es dóna, així, una mena de doble procés de construcció d’identitat segons el qual les persones cuidades-dependents es construeixen com a éssers independents –una fantasia, en qualsevol cas, per a tothom- i les persones cuidadores ho fan com a éssers invisibles. I com ja assenyalà Marx en el seu dia, la invisibilitat és la forma més extrema d’alienació: fer algú invisible és l’antecendent immediat per a tractar-lo de forma inhumana. L’economia de serveis feminitzada institucionalitza l’explotació de les dones, cosa que fins i tot sobreviu quan els mateixos treballs aconsegueixen sortir de la informalitat i adquireixen visibilitat legal.
El 90% de la població femenina immigrant treballa en les posicions més baixes del sector dels serveis, caracteritzades per un indicador d’estatus social baix, una protecció social baixa, un salari baix i una molt escassa capacitat de decisió. Les velles teories migratòries del segle passat vàren donar peu al prejudici generalitzat de que la dona migrant és una persona pobra, poc formada, sense recursos, que vol o necessita emigrar a qualsevol preu per acabar essent explotada. Però es dóna el cas que moltes dones immigrants provenen de països o regions d’ingressos mitjans i tenen un nivell d’educació, un conjunt d’habilitats i una història laboral que indiquen que tenien relativament bons treballs i una posició de certa estabilitat. Moltes dones no emigren només per raons econòmiques, sinó que prioritzen en el seu projecte migratori qüetions relacionades amb el gènere. que inclouen des de dones que migren per escapar del seu destí -per a superar la subordinació, la desigualtat, la violència, etc.- fins a dones que migren per a complir amb el seu destí -com a responsables de famílies monoparentals, per exemple.
Així, la força de treball s’estratifica per classe, sexe, raça, nacionalitat i molts altres factors. Aquestes divisions es creen i es reforcen mitjançant la discriminació, l’accés diferencial a l’educació, a la participació ciutadana i a la representació sindical. L’Estat compensa subsidiàriament algunes d’aquestes diferències, encara que també en reforça d’altres. L’estructuració de l’aspecte de la oferta té la seva contrapartida en l’aspecte de la demanda en quant a les regles de contractació que adopten les empreses, basades en senyals transmeses per característiques socials –edat, sexe, raça, nivell educatiu, etc.- i que només són parcialment objectives, encara que s’adopten per a medir el valor relatiu dels aspirants als llocs de feina.
BIBLIOGRAFIA
BUENO CASTELLANO, C. (2009), “I. El rol de las mujeres en los cambios y continuidades de la economía informal”. En Téllez Infantes, A. i Martínez Guirao, J. (eds) (2009), Economía informal y perspectiva de género en contextos de trabajo. Icaria, Barcelona.
BURGES, L. (2006), “Diferencias mentales entre los sexos: innato versus adquirido bajo un enfoque evolutivo”. Revista Ludus Vitalis, vol. XIV, núm. 25. pp- 43-73.
COMAS D’ARGEMIR, D. (2009), “VII. Trabajo, economía submergida y género. La atención a la dependencia”. En Téllez Infantes, A. i Martínez Guirao, J. (eds) (2009), Economía informal y perspectiva de género en contextos de trabajo. Icaria, Barcelona.
HÉRITIER, F. (1996), Masculino/ Femenino. El pensamiento de la diferencia. Ariel, Barcelona.
MORENO NAVARRO, I. (2009), “III. Informalización de la economía y feminización de las culturas empresariales y del trabajo”. A Téllez Infantes, A. i Martínez Guirao, J. (eds) (2009), Economía informal y perspectiva de género en contextos de trabajo. Icaria, Barcelona.
NAROTZKY, S.
– (2001) “El afecto y el trabajo: la nueva economía, entre la reciprocidad y el capital social”. Archipiélago (48): 73-77.
– (2004), Antropología económica. Nuevas tendencias. Melusina, Barcelona.
– (2009), “VII. Trabajo a domicilio y trabajo doméstico en la globalización neoliberal. Del feminismo igualitarista a la ética del cuidado: situando la responsabilidad.” A Téllez Infantes, A. i Martínez Guirao, J. (eds) (2009), Economía informal y perspectiva de género en contextos de trabajo. Icaria, Barcelona.
ROCA I GIRONA, J. (2009), “VI. Reproducir la reproducción: mujeres migrantes y economía informal”. A Téllez Infantes, A. i Martínez Guirao, J. (eds) (2009), Economía informal y perspectiva de género en contextos de trabajo. Icaria, Barcelona.
Somnis 