5. L’alienació en el treball

Se sol percebre el treball com a bé escàs, com a activitat que fa digna i virtuosa la persona que el realitza, com a acte voluntari, autònom i lliure. Però en les societats modernes occidentals la necessitat i la urgència d’aconseguir béns de subsistència prova que es tracta més aviat d’un sotmetiment que obeeix a l’absència d’alternatives. A més, la propietat privada dels mitjans de producció continua obligant a les persones a entrar en el procés productiu en determinades posicions i la dimensió de la classe continua essent la base articuladora de la cultura del treball.

El Marx dels Manuscrits d’economia i filosofia, a més d’advertir ja tot l’anterior, presenta l’home com un ésser naturalment actiu que necessita afirmar-se en objectes reals en els que pugui exterioritzar la seva vida. En aquest text, el treball humà es defineix com un procés conscient i material que constitueix la necessitat de la producció pràctica d’un món objectiu, la realització de l’home com a ésser conscient, lliure i cooperatiu amb els altres. L’alienació, per a Hegel, era el procés pel qual l’home esdevenia objecte, “s’objectivava”, es feia cosa; un pas imprescindible per a, una vegada superada l’escissió entre el subjecte i l’objecte, esdevenir un ésser autònom i emancipat:

L’esperit es manifesta, per tant, aquí com l’artesà i el seu obrar, per mitjà del qual es produeix a sí mateix com a objecte però sense arribar a captar encara el pensament de sí […] La separació de què parteix l’esperit que treballa, la separació de l’ésser en sí que esdevé matèria que ell treballa i de l’ésser per a sí que és la part de l’autoconsciència que treballa ha esdevingut per a ell objectiva en la seva obra. El seu esforç ulterior ha de tendir a superar aquesta separació entre l’ànima i el cos, a donar vestit i figura a la primera en ella mateixa i a animar a la segona. […] En aquesta unitat de l’esperit autoconscient amb sí mateix, en la mesura en què l’esperit és figura i objecte de la seva consciència, es purifiquen, per tant, les seves mescles amb el mode no conscient de la figura natural immediata. Aquests monstres en quant a la figura, el discurs i l’acció es dissolen en una configuració espiritual, en un exterior que entra en sí i un interior que s’exterioritza des de sí i en sí mateix; en un pensament que és clar “ser allà” que s’engendra i que manté la seva figura en conformitat amb ell. (Hegel, Fenomenologia de l’esperit, pp. 405-407)

Els conceptes hegelians d’alienació i emancipació són reformulats per Marx des d’una perspectiva materialista històrica, segons la qual l’alienació adquireix un valor negatiu perquè el seu origen es troba en el caràcter reïficador i mercantilitzador que té el treball en el capitalisme. Marx oposa a l’obrer assalariat la figura de l’artesà com a prototip del treballador emancipat i lliure, que és redefinit per Sennett com aquell que decideix sobre allò que produeix, que controla i comprèn cada part del seu el procés de creació i que s’entrega a ell amb el cos i la consciència. D’aquesta manera,

“Artesania” designa un impuls humà durador i bàsic, el desig de realitzar bé una tasca, sense més. L’artesania abraça una franja molt més àmplia que la corresponent al treball manual especialitzat. Efectivament, és aplicable al programador informàtic, al metge i a l’artista; a l’exercici de la paternitat, entesa com a cura i atenció als fills; millora quan es practica com a ofici qualificat, igual que la ciutadania. (Sennett, R., El artesano, p. 20)

No obstant, les condicions socials i econòmiques poden interposar-se en l’activitat quan no proporcionen a l’artesà les eines adequades, o quan no valoren ni reconeixen la qualitat de la seva obra. O quan la competència pressiona i obstaculitza el procés de creació i no deixa espai per la colaboració. O quan no permeten al productor sentir-se un amb el desenvolupament ininterromput del seu treball i construir-se, amb el temps, una identitat amb l’habilitat de les seves mans i l’entrega de la seva ànima.

L’artesania es fonamenta en una estreta connexió entre el cap i la mà, però en la civilització occidental, el treball ha esdevingut un objecte més. És més, allò que es produeix sol presentar-se pel productor com quelcom independent a ell, sobre el que no té cap control perquè les decisions no les pren ell sinó el propietari de la seva força de treball. L’artesà, sigui el que sigui allò que fa, en el capitalisme queda separat de la pròpia capacitat creativa i de l’obra de la mateixa, essent la seva activitat conscient sols un mitjà per a sobreviure i quedant deslligat del seu ésser social en veure’s forçat a competir amb els altres.

En l’actualitat, els negocis formals refugiats en el model de flexibilització productiva han generat noves modalitats d’explotació i alienació, sovint disfrassades. A més, molts treballadors subcontractats pateixen una vida productiva intermitent, amb la conseqüent impossibilitat de identificar-se no només amb el treball sinó també amb altres membres del seu ofici i, en definitiva, dels membres de la mateixa classe social. Així mateix, la implicació autorreflexiva que se sol exigir al treballador flexible no representa altra cosa que l’acceptació i la interiorització del control que executa un altre. Per altre costat, en la subcontractació, cada vegada més habitual en la producció de serveis, algunes activitats tenen lloc des del propi domicili del treballador –teletreball, autònoms, etcètera. A conseqüència d’això, per una banda es guanya autonomia en la organització del procés, però per l’altra el treball productiu s’allunya de la definició hegemònica de “treball” en quant a “treball per compte aliè i fora del domicili” i s’aproxima a les característiques d’indeterminació, vinculació i ocultament de valor pròpies del treball domèstic, entrant a una zona d’ombra o invisibilització. A conseqüència d’això, es produeix un important aïllament de les persones, alhora que s’impossibilita la organització de les solucions col·lectives.

Narotzky apunta que, a més, algunes d’aquestes xarxes productives flexibles han començat a utilitzar certes relacions personals basades en l’amistat, l’amor, el veïnatge, el sentiment de pertinença a una família i fonamentades en la reciprocitat. Alguns celebraren la “desalienació” d’aquestes persones, sobre l’argument de que allò comunitari retornava en el treball. Però els mateixos que celebraren aquesta desalienació oblidaven que les xarxes de recolzament i d’afecte també representen un mitjà de control: “algunes d’aquestes persones van veure com la raó econòmica parasitava la seva vida de forma total”.

 

BIBLIOGRAFIA

MARX, K. (1968), Manuscritos: economía y filosofía. Alianza editorial, Madrid.

MIQUEL NOVAJRA, A.
– (2002), “La cultura del trabajo: dimensiones comparativas. Un discurso iniciado y, a veces, olvidado”. A Lacalle, D. (ed.) (2002), Sobre la democracia económica. Los modelos organizativos y el papel del trabajo. Volumen III. El Viejo Topo, Barcelona.

NAROTZKY, S.
– (2001) “El afecto y el trabajo: la nueva economía, entre la reciprocidad y el capital social”. Archipiélago (48): 73-77.
– (2004), Antropología económica. Nuevas tendencias. Melusina, Barcelona.
– (2009), “VII. Trabajo a domicilio y trabajo doméstico en la globalización neoliberal. Del feminismo igualitarista a la ética del cuidado: situando la responsabilidad.” A Téllez Infantes, A. i Martínez Guirao, J. (eds) (2009), Economía informal y perspectiva de género en contextos de trabajo. Icaria, Barcelona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s