4. El treball flexible en la globalització

1964833_902392919790162_1588520391_n

Després de la Segona Guerra Mundial, Europa experimenta un canvi en la forma de la seva estructura socioproductiva degut, principalment, a l’explosió d’un desenvolupament industrial important. El model de producció “taylorista-fordista” es basa en la fabricació en sèrie de mercaderies estandaritzades per al consum massiu i en l’aparent transferència d’una part de la plusvàlua als treballadors, amb el conseqüent consentiment en el “pacte social”. A més, l’Estat regula els desequilibris del mercat i habilita canvis i millores en les polítiques socials, facilitant la integració dels assalariats al sistema, on troben un reconeixement en quant a consumidors. Aquesta època es caracteritza per un increment accelerat de la millora de les condicions de vida dels ciutadans que dóna lloc als Estats del Benestar. Però la celebració és curta, ja que el model anterior presenta símptomes de caducitat per a continuar propiciant l’increment exponencial de la productivitat en arribar la crisi de 1973, que obliga a invertir les anteriors polítiques socials.

A conseqüència d’aquests canvis, té lloc la globalització de l’economia i la “flexibilització” del mercat de treball, acompanyada del desplegament de les tecnologies informàtiques i de la comunicació i la producció de serveis cada vegada més ajustades a les necessitats del consumidor. Les tècniques del sector productiu s’intenten adaptar al nou ordre; per començar, s’apliquen constantment innovacions tecnològiques de cicle cada vegada més curt. Les empreses fins i tot substitueixen o minimitzen l’objectiu d’aconseguir la major eficiència productiva pel d’obtenir a curt termini la màxima rentabilitat financera. Per altra banda, es procedeix a un retall de costos salarials mitjançant ja no només la desterritorialització sinó també la subcontractació, és a dir, la descentralització de les unitats productives –algunes unipersonals-, la destrucció dels llocs de treball que tenen salaris i condicions considerats excessius i la informalització d’un nombre creixent de baules de la cadena dels processos productius. La plasticitat d’aquestes xarxes permet aplicar contínues reestructuracions per abaratir costos i els llocs de treball cada vegada són més precaris i més temporals.

Aquests canvis comporten l’emergència d’un nou “quadre ideològic” que inclou la prioritat de la competitivitat en l’ordre mundial, el pensament que la causa del mal funcionament econòmic radica en l’alt preu de la mà d’obra i que és necessari controlar aquesta per a fer emergir tota la força de l’economia mundial, tot plegat amb la finalitat de recomposar el procés d’acumulació capitalista per sobre de tot, a nivell supranacional, planetari, liberalitzant al màxim l’economia. Així mateix, la nova “filosofia d’empresa” justifica l’eliminació dels temps morts, la valoració del rendiment i l’excel·lència individual, el foment de la competència dins de l’empresa, de l’esperit d’iniciativa i exigència de polivalència i d’implicació personal i “autorreflexiva” als treballadors. Si bé s’extenen les estructures jeràrquiques horitzontals, si els treballadors volen mantenir el seus llocs de feina els convé saber que la seva implicació en el producte de l’empresa és la seva participació en la capacitat de competitivitat d’aquesta. La “mà d’obra” ha anat recuperant part d’aquella episteme a les que l’obrer renunciava en la cadena de muntatge, però no en termes d’experiència o de saviesa sinó d’eficàcia. Encara més, sovint s’exigeix disponibilitat permanent per a canvis d’horaris i mobilitat funcional i geogràfica, alhora que descendeix la valoració de l’especialització que és substituïda per la valoració de la capacitació múltiple per a desenvolupar no importa quines tasques segons convingui a l’empresa. Tot això implica una exigència de compromís subjectiu que sovint desborda els termes contractuals. Richard Sennett aprofundeix en les conseqüències humanes d’aquesta metamorfosi del treball:

Enrico viu en un món marcat per la flexibilitat i el canvi a curt termini; i aquest món no ofereix coses que s’assemblin a una narració, ni econòmica ni socialment. Les empreses es desintegren o es fusionen, els llocs de treball apareixen o desapareixen, com fets desconnectats. Segons Schumpeter, la destrucció creativa, el pensament empresarial, requereix gent que se senti còmoda sense calcular les conseqüències del canvi, o gent que no sap què passarà a continuació. (Sennett, R., La corrosión del carácter, p. 29)

Per a Sennett, si bé fa uns anys hi havia possibilitat de créixer dins d’una mateixa empresa i evolucionar any rere any, acumulant experiència –experiència que tenia un reconeixement econòmic i social-, la flexibilització condueix a la creixent fragmentació del procés productiu i, per tant, a la impossibilitat d’establir una relació conscient i compromesa amb allò que es crea, amb allò que es produeix al final del procés, amb el per què i el per a què.

Segons Moreno Navarro, interessa especialment comptar amb treballadors que responguin al model d’“empleats de llast zero”. El “llast” el constitueixen les pertinences identitàries, l’afecció a les arrels, tot allò que té a veure amb la consciència o el sentiment basat en el sistema d’identitats i en els referents d’identificació. Ara, l’adequat és ser “ciutadà del món”, “cosmopolita”; és a dir, acceptar dòcilment el desplaçament geogràfic i la desterritorialització identitària. “Llast” és assumir responsabilitats afectives amb un horitzó de llarga durada. Es valora no tenir lligams, com parella estable o fills, o que no t’importi no poder visitar sovint a la família o als amics. “Llast” és posseir conviccions morals o polítiques profundes, especialment si xoquen amb l’ètica de mercat. Convé disposar de diversos currículums vitae com a prova d’una personalitat flexible, perquè convé adaptar-se a tot i perquè cal circular com el capital, sense lligams ni controls. I les dones han estat i solen estar més llastrades que els homes, ja que s’han vist empeses a assumir la seva responsabilitat respecte els fills, els majors o les tasques domèstiques, a més del manteniment emocional, efectiu i reproductiu dels membres de l’àmbit familiar.

 

BIBLIOGRAFIA

BUENO CASTELLANO, C. (2009), “I. El rol de las mujeres en los cambios y continuidades de la economía informal”. A Téllez Infantes, A. i Martínez Guirao, J. (eds) (2009), Economía informal y perspectiva de género en contextos de trabajo. Icaria, Barcelona.

MIQUEL NOVAJRA, A.
– (2002), “La cultura del trabajo: dimensiones comparativas. Un discurso iniciado y, a veces, olvidado”. A Lacalle, D. (ed.) (2002), Sobre la democracia económica. Los modelos organizativos y el papel del trabajo. Volumen III. El Viejo Topo, Barcelona.

SOTOMAYOR MORALES, E. M. (2009), “V. Trabajo a domicilio: sostenibilidad y evolución de modelos de penestración de los espacios productivos en los reproductivos”. A Téllez Infantes, A. i Martínez Guirao, J. (eds) (2009), Economía informal y perspectiva de género en contextos de trabajo. Icaria, Barcelona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s