En les societats occidentals, el treball és la relació social per excel·lència, és fonamental en l’estudi de l’home perquè condiciona profundament la seva identitat: determina l’entorn físic, l’ús del temps, la posició i la vida social i política, l’alimentació, la salut, els moviments físics, relacionals i simbòlics, la vida quotidiana i la realitat construïda, reproduïda i interioritzada. Com escriu Dominique Méda, el treball en les societats desenvolupades esdevé una “relació social total”, una necessitat per a sobreviure, però també per a ser, ja que es converteix en el mecanisme primordial de socialització i enculturació, en l’element bàsic que produeix relacions morals, institueix vincles socials i integra –o margina- els habitants de la comunitat.
Una anàlisi del treball ha de tenir en compte el mode de producció en el qual té lloc, així com les relacions socio-polítiques i les idees i els discursos que hi estan implicats. En les societats modernes occidentals, el treball es produeix en una “economia de mercat”, concepte que s’aplica a les organitzacions socials on la lògica mercantil és la institució que integra l’economia d’una manera més o menys dominant. En l’economia de mercat capitalista, el treball esdevé “treball assalariat” i ocupa un espai central en la constitució, el desenvolupament i la reproducció socials.
Segons Ernest Mandel, a partir de la revolució neolítica es feu possible la formació de reserves de queviures, al mateix temps que es facilità el desenvolupament d’una “divisió econòmica del treball”, una especialització de les activitats que incrementà la productivitat de l’esforç humà i que contribuí a la solidaritat i cohesió grupals. Mentre l’excedent és petit no s’arriba a alterar l’estructura igualitària de les comunitats ni el seu autogovern. No es creen les condicions per a l’aparició de la desigualtat social fins que algú o alguns comencen a concentrar els excedents en determinats espais, podent així decidir alimentar més a uns que als altres. Quan això passa, la producció social deixa de repartir-se equitativament i l’excedent és acaparat pels posseïdors, que oprimeixen als productors per a poder mantenir aquest ordre. D’aquesta manera, la “divisió social del treball” completa la “divisió econòmica del treball”, que es consolida amb l’apropiació dels mitjans de producció –eines, matèries primeres i mitjans de vida- per part dels opressors.
Fent un salt en el temps, durant el declivi del feudalisme l’expulsió dels camperols de les terres senyorials, la destrucció dels gremis medievals de l’artesanat i l’apropiació privada de les terres provocaren la separació dels productors i dels seus mitjans de treball. Així mateix, la riquesa que havia anat acumulant la burgesia industrial moderna va permetre la formació d’una classe que monopolitzava aquests mitjans de producció, que des de la revolució industrial havien esdevingut tant cars que només els propietaris de capitals considerables podien obtenir-los. Es consolidava, d’aquesta manera, una nova forma de desigualtat social.
La teoria del valor
En aquest context es desplega l’economia de mercat capitalista, en la que la lògica mercantil pren tanta importància que compradors i venedors comencen a dependre de l’intercanvi per a sobreviure. Aquest intercanvi es fonamenta en l’atribució d’un valor a les coses, ja que els béns que s’intercanvien han de ser comparables i la taxa d’equivalència ha de ser acceptada per les parts que realitzen la transacció.
Adam Smith i, posteriorment, David Ricardo consideraven que, si bé el diner és sols el valor nominal, és el treball allò que determina el valor relatiu o d’intercanvi dels productes:
[…] el valor de qualsevol producte per a la persona que el posseeix, i que no té intenció d’utilitzar-lo ni consumir-lo sinó d’intercanviar-lo per altres mercaderies, és igual a la quantitat de treball que li permet adquirir o controlar. D’aquesta manera, el treball és la veritable mesura del valor de canvi de totes les mercaderies. (A. Smith, 1982)
No obstant, Marx descobreix que si bé el treball és font de valor, no conté en sí mateix valor i que el salari no és el preu del “treball” sinó que és el de la part de la “força de treball” que es considera necessària per a la seva reproducció. És a dir, que si per a Smith el “valor d’ús” de totes les mercaderies o productes de treball podia ser directament abstret en l’intercanvi, per a Marx únicament a través de l’intercanvi s’igualen en quant a “valors d’intercanvi” les diferents mercaderies i, per tant, s’homogeneïtzen les diferents tipologies de treball invertides en elles, passant per alt que l’autèntica vàlua de les coses és relativa, variable i personal. Per a Marx, únicament si s’iguala la totalitat del treball en la societat aquest passa a ser treball social abstracte i una mesura de valor d’intercanvi. Per tant, allò que determina la magnitud del valor de qualsevol article no és solament el temps de treball –i, per tant, el preu original amb el que es compren i venen totes les coses-, sinó el “temps de treball socialment necessari” per a la seva producció.
En la teoria de Marx és crucial la distinció que realitza entre “treball” i “força de treball”: mentre que el “treball” constitueix la pròpia activitat vital creativa del treballador, la “força de treball” constitueix una mercaderia que s’intercanvia en el mercat, on el treballador lliure ven al propietari dels mitjans de producció el seu poder per a treballar. I el valor de la “força de treball” es determina com es determina el valor d’una mercaderia més, és a dir, per la competència entre compradors i venedors i, per tant, per la relació entre la demanda i la oferta, i també pel “temps de treball necessari” per a la seva producció i reproducció:
[…] quin és el cost de producció de la força de treball? És el que costa sostenir l’obrer com a obrer i educar-lo per a aquest ofici. Per tant, quant menys temps d’aprenentatge exigeixi un treball, menor serà el cost de producció de l’obrer i més baix el preu del seu treball, el seu salari. (Marx, K., Treball assalariat i capital, p. 161)
Els efectes de l’acumulació de capital també determinen les oscilacions del valor de la força de treball. Quan l’expansió econòmica és relativament lenta o retrocedeix, els capitalistes utilitzaran menys obrers, realitzant acomiadaments en massa si cal. L’atur creixent indica no només que la oferta de força de treball supera àmpliament la demanda, sinó que és també el resultat de canvis en les correlacions de forces, en les legislacions o en la organització del treball.
La plusvàlua
Aquesta distinció entre “força de treball” –valor pagat- i “treball” –valor creat- és, precisament, allò que permet al propietari extreure una plusvàlua adicional del treballador: en el capitalisme industrial, als productors se’ls paga un salari que només representa una part del valor que produeixen amb el seu treball i la resta és acaparada pel capitalista. Aquest diner representa no només el seu benefici, sinó també la part que haurà d’utilitzar per a millorar les instal·lacions, si vol seguir competint en el mercat. Per aquesta raó l’economia capitalista es caracteritza per l’acumulació ampliada de capital que, ja que el sistema es desequilibra sovint, és obstaculitzada una i altra vegada per períodes de recessió i crisi.
El 1858 Marx anuncià a Engels que acabava de realitzar un dels seus descobriments més importants: l’explicació de la relació entre el capital i el treball; és a dir, la demostració del procés d’“explotació” del treballador pel capitalista. Per aconseguir el màxim benefici, aquest ha d’intentar reduir al màxim la renda que l’empresa destina als treballadors. Els dos mitjans principals per a incrementar la plusvàlua són o bé la prolongació de la jornada de treball i la reducció dels salaris reals, que constitueix la reducció “absoluta” del salaris, allò que Marx anomena la “plusvàlua absoluta”; o bé l’augment de la intensitat i de la productivitat del treball que, ja que els salaris reals augmenten menys ràpidament que la productivitat, constitueix la reducció “relativa” dels salaris, allò que Marx anomena la “plusvàlua relativa”.
La recerca de la maximització del benefici per part de cada capitalista condueix a la formació d’una “taxa mitjana de benefici”. Els capitals es dirigeixen cap als sectors en els que la taxa de benefici és més elevada, cosa que té diverses conseqüències. Per una banda, es produeix la “concentració de capital”, ja que les grans empreses desplacen a les que no obtenen tants beneficis i les empreses en ruïna són finalment absorvides per empreses majors. Per l’altra banda, té lloc la progressiva socialització de l’economia: com més es desenvolupa el règim capitalista, més s’estableixen vincles duradors d’interdependència entre les empreses de totes les branques i de tots els països.
El capitalisme de lliure competència va deixant pas a la creació d’enormes monopolis que, al manufacturar la major part de la producció total, dominen els mercats. Paral·lelament, la concentració de capital també té lloc en el sistema bancari que, a través de la concessió de crèdit a les empreses, acaben intervenint i dominant el terreny industrial. En aquest nou escenari, la competència comença a buscar nous camps d’inversió on exportar capital amb l’objectiu de trobar el valor afegit que s’ha anat perdent al món occidental: la creació de plusvàlua que només pot produir l’explotació de la mà d’obra. Al produir-se això en els països allunyats dels centres de l’economia occidental –els països subdesenvolupats d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina- existeix una liberalització de les qüestions ètiques, per una banda, i de les qüestions legals, per l’altra. La “divisió mundial del treball” basada en l’intercanvi de productes manufacturats de les metròpolis contra matèries primeres procedents de les colònies desemboca en un intercanvi desigual, mitjançant el qual els països pobres intercanvien quantitats de treball superiors respecte les quantitats de treball dels països metropolitans. Aquestes zones proliferen i es reprodueixen també dins d’Europa. No obstant, les zones de vulnerabilitat social, que cada vegada generen més risc i més ocupacions precaritzades, no posseeixen cap hegemonia en l’ordre econòmic ni capacitat de decisió. Ben al contrari, lluny de ser producte d’una postulada lliure autoregulació del mercat, són les lleis les que reforçen la subordinació d’aquestes i la conseqüent segmentació del treball.
Una part important de la migració de persones pot ser concebuda com la circulació de persones considerades com a contenidors de “força de treball”. Més encara, la mobilitat de les persones treballadores suposa la circulació de diferents valors dels costos de producció presents en diferents contextos socials i polítics. Per exemple, es trasllada de la perifèria econòmica al centre una àmplia oferta d’habilitats a baixos preus i que ben sovint són contractades per a activitats que comporten un fort deteriorament de la salut.
BIBLIOGRAFIA
BUENO CASTELLANO, C. (2009), “I. El rol de las mujeres en los cambios y continuidades de la economía informal”. A Téllez Infantes, A. i Martínez Guirao, J. (eds) (2009), Economía informal y perspectiva de género en contextos de trabajo. Icaria, Barcelona.
MANDEL, E. (1975), Introducción al marxismo. Anagrama, Barcelona.
MARX, K. (1976), Contribución a la crítica de la economía política. Alberto Corazón editor, Madrid.
MIQUEL NOVAJRA, A. (2002), “La cultura del trabajo: dimensiones comparativas. Un discurso iniciado y, a veces, olvidado”. A Lacalle, D. (ed.) (2002), Sobre la democracia económica. Los modelos organizativos y el papel del trabajo. Volumen III. El Viejo Topo, Barcelona.
NAROTZKY, S. (2004), Antropología económica. Nuevas tendencias. Melusina, Barcelona.
SOTOMAYOR MORALES, E. M. (2009), “V. Trabajo a domicilio: sostenibilidad y evolución de modelos de penestración de los espacios productivos en los reproductivos”. A Téllez Infantes, A. i Martínez Guirao, J. (eds) (2009), Economía informal y perspectiva de género en contextos de trabajo. Icaria, Barcelona.
Somnis 